Experiència

Coses de frontera

Posted on

Una vegada més, i com ja és habitual, ben entrat el setembre s’organitza a Portbou el Col·loqui Walter Benjamin; un col·loqui dedicat a aquest pensador alemany i que sempre té relació amb una qüestió contemporània. En aquesta ocasió les xerrades aprofiten el centenari de l’inici de la Gran Guerra a Europa per tractar els canvis que aquesta confrontació va engegar en la manera d’entendre el món que la va patir.

Seria inútil intentar fer alguna mena de resum dels conceptes clau necessaris per entendre la figura de Benjamin, i més inútil encara provar de justificar en aquestes línies per què cal tenir-la en compte en els moments que corren. Som conscients que a la xarxa  aquest autor és omnipresent, així que és preferible no afegir aquí res que pugui pertorbar tot el que s’ha dit sobre el filòsof a la “caverna platònica de la informació”: coses encertades i equivocades -sobretot equivocades-, perquè, com tots sabem, i tal com passa amb la majoria dels grans pensadors, sovint se citen d’una forma, com a mínim, força laxa, però això ja no és important.

www.danikaravan.com
www.danikaravan.com

De totes maneres aquestes jornades són una excusa ideal per apropar-se a aquest poble amb aires i estètica de frontera, i visitar sense prejudicis, abans o després d’escoltar gent que en sap molt del tema, el Memorial “Passatges” que l’artista Dani Karavan va dedicar a l’autor de l’assaig Zur Kritik der Gewalt. Potser aquesta és la millor manera de copsar alguna part de l’essència d’allò que caldria aprehendre per a una bona recepció del pensament de Benjamin; una recepció que ens ajudi a construir una acceptable història contemporània i sobretot que ens ajudi en l’intent d’elaborar un pensament crític a l’Europa actual. De fet, el Memorial incorpora alguns dels conceptes més identificatius del pensador alemany: la filosofia de la història, la necessitat de l’experiència (malgrat que ja sigui una experiència impossible), la idea del límit, del paisatge com a aura i, sobretot, la necessitat de la memòria… apa, ja ho hem dit!

En la cada vegada més accentuada necessitat europea de construir el passat, la creació de memorials arreu del continent és espectacular, però ni els milions d’euros invertits en instal·lacions exemplificants com el Memorial als jueus d’Europa assassinats, de Berlín, arriba a copsar el que -sota la influència de Benjamin- hom pot sentir en aquesta petita població incrustada en el “nostre” costat de la línia; i si a més tenim un bon col·loqui molt millor.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

L’experiència de la fotografia

Posted on

Vivim un moment en què la fotografia digital ha democratitzat una suposada facilitat per captar experiències personals però alhora també es tracta d’un moment en què s’acusa la mateixa fotografia de portar al nostre interior l’aparença de les coses com si es tractés d’una finestra on la imatge apareix invertida… idèntica, però invertida, i que passa a formar part del que podríem anomenar “l’aïllament subjectiu d’una cosa aliena”; una cosa que ara ja hem de considerar com a privada i per tant intransmissible. El mirall exterior testimonia l’absència de l’objecte, un mirall que només porta a l’interior l’aparença de les coses i l’aïllament en el que és privat. Segons Theodor W. Adorno, és per aquesta raó que l’objecte i la tristesa van aparellats, perquè aquest procés implica la transitorietat i fugacitat de les coses (Theodor W. Adorno, Kierkegaard. Construcción de lo estético).

Si fem una lectura del procés que la imatge realitza fins a instal·lar-se en la nostra individualitat podem comprovar com l’exterior passa a l’interior al mateix temps com a natura morta i com a símbol, i presenta així l’al·legoria com a vehicle per a fer intel·ligible la imatge.

D’aquesta manera, un cop a l’interior, les coses no s’instal·len com a estranyes, se’ls estira un significat, el que és estrany es transforma en expressió; el que és mut parla com a “símbol” en un lloc on el resultat esdevé una mena de condicionament en la sala on les coses acaben ubicades “Els objectes amb aparença històrica estan disposats com aparença d’una natura immodificable, les imatges arcaiques semblen brotar de l’intérieur: la de la flor com a imatge de la vida orgànica, la de l’orient com a lloc típic de somni; la del mar com la de l’eternitat mateixa… l’aparença de la seva eternitat en la imatge de l’intérieur és l’eternitat de la transitorietat de tota aparença”. (Theodor W. Adorno, Kierkegaard. Construcción de lo estético)

Jeff_Wall_Jell-O, 1995

Deixant de banda si aquesta definició de la imatge que rebem al nostre interior és més o menys agradable, ens volem preguntar què passa quan des de la fotografia sorgeix quelcom nou desconegut i inclassificable. En la fotografia de Jeff Wall Jell-O (Gelatina, 1995) la gelatina taronja que abstrau en meitat de la nit les joves protagonistes de la instantània substitueix la fotografia mateixa i provoca una nova atmosfera que introdueix a l’espectador en una mena de nau espacial que ja no es mostra com el producte d’una expressió, sinó que és l’expressió mateixa d’una nova experiència; una nova experiència que és la culminació del procés de “viure” la fotografia. En aquest cas la distinció entre l’interior i l’exterior ja no pot mantenir-se i l’eterna transitorietat de tota aparença es converteix en una obertura sense el temps com a protagonista. És llavors quan la fotografia exigeix a qui la mira una nova marera de viure la seva experiència des d’una imatge que permet fugir del símbol, sense oblidar-lo, per crear-ne una de pròpia.