El pensament crític

El pensament crític (I)

No ens enganyem, afegir crític al mot pensar és una d’aquelles trampes lingüístiques que sovint es fa per incidir en una part del significat del mateix terme. La definició de pensar respon a “l’acció d’exercir la facultat de concebre, de jutjar, d’inferir, de posseir aquesta qualitat” i per descomptat de fer crítica, és a dir, de tenir la capacitat de revisar la informació que tenim i treure’n conclusions, justificar-les, etc.

És a dir, que la crítica, des d’aquesta perspectiva, consisteix en un mètode que ja hauria d’estar inclòs en el pensar, ja que analitza l’estructura i la consistència dels fets o de les proposicions que en general s’accepten com a verdaders en la vida quotidiana.

En definitiva, i deixant de banda els formalismes, podríem dir que el pensament crític fa referència a la desimboltura amb què els individus ens enfrontem a les tasques diàries que exercim per viure: des de les més quotidianes fins a les que exigeixen un esforç intel·lectual profund, de manera que a la vista de tota la informació al nostre abast siguem capaços de prendre decisions per nosaltres mateixos i de la millor manera possible.

Pot ser molt bonic viure repetint constantment la màxima del sapere aude (‘atreveix-te a saber’ o més concretament, ‘a ser savi’). Caldria, però, atrevir-se a afegir ‘i mirem de fer-ho bé’.

Tot i això, seria impossible fer un raonament profund de cada una de les decisions o posicions que prenem al llarg del dia. Aquesta afirmació respon al fet que la majoria dels processos quotidians els ordenem d’una manera gairebé automàtica valorant i triant el que més ens convé a cada moment sense ni tan sols verbalitzar el procés. Però quan es tracta d’adduir raons per sostenir o justificar una posició, un contingut, davant dels altres o davant de nosaltres mateixos, l’argumentació i el llenguatge es converteixen en elements necessaris. Utilitzar-los adequadament és el punt de partida sense el qual tasques com ara comprendre un contingut o ser capaç d’explicar-lo resulten impossibles.

El coneixement dels mètodes de raonament és sens dubte el component més explorat en molts treballs al voltant del pensament crític. En el procés de raonament apareixen dues vessants ordenades cronològicament i metodològicament: comprensió i anàlisi. Tot i això, la segona, que fa referència a l’anàlisi de les raons que hi estan involucrades, sovint pren el protagonisme a la primera, en principi més fonamental, que reclama la comprensió del text, del problema, la situació, etc. Aprofundir en la facultat de comprendre, estructurar i detectar els diferents elements i com estan relacionats entre si en una qüestió determinada són, doncs, part bàsica d’un procés que ens permetrà pensar i actuar sobre el món d’una manera crítica.

El pensament crític (II)

No ens enganyem, afegir crític al mot pensar és una d’aquelles trampes lingüístiques que sovint es fa per incidir en una part del significat del mateix terme. La definició de pensar respon a “l’acció d’exercir la facultat de concebre, de jutjar, d’inferir, de posseir aquesta qualitat” i per descomptat de fer crítica, és a dir, de tenir la capacitat de revisar la informació que tenim i treure’n conclusions, justificar-les, etc.

És a dir, que la crítica, des d’aquesta perspectiva, consisteix en un mètode que ja hauria d’estar inclòs en el pensar, ja que analitza l’estructura i la consistència dels fets o de les proposicions que en general s’accepten com a verdaders en la vida quotidiana.

En definitiva, i deixant de banda els formalismes, podríem dir que el pensament crític fa referència a la desimboltura amb què els individus ens enfrontem a les tasques diàries que exercim per viure: des de les més quotidianes fins a les que exigeixen un esforç intel·lectual profund, de manera que a la vista de tota la informació al nostre abast siguem capaços de prendre decisions per nosaltres mateixos i de la millor manera possible.

Pot ser molt bonic viure repetint constantment la màxima del sapere aude (‘atreveix-te a saber’ o més concretament, ‘a ser savi’). Caldria, però, atrevir-se a afegir ‘i mirem de fer-ho bé’.

Tot i això, seria impossible fer un raonament profund de cada una de les decisions o posicions que prenem al llarg del dia. Aquesta afirmació respon al fet que la majoria dels processos quotidians els ordenem d’una manera gairebé automàtica valorant i triant el que més ens convé a cada moment sense ni tan sols verbalitzar el procés. Però quan es tracta d’adduir raons per sostenir o justificar una posició, un contingut, davant dels altres o davant de nosaltres mateixos, l’argumentació i el llenguatge es converteixen en elements necessaris. Utilitzar-los adequadament és el punt de partida sense el qual tasques com ara comprendre un contingut o ser capaç d’explicar-lo resulten impossibles.

El coneixement dels mètodes de raonament és sens dubte el component més explorat en molts treballs al voltant del pensament crític. En el procés de raonament apareixen dues vessants ordenades cronològicament i metodològicament: comprensió i anàlisi. Tot i això, la segona, que fa referència a l’anàlisi de les raons que hi estan involucrades, sovint pren el protagonisme a la primera, en principi més fonamental, que reclama la comprensió del text, del problema, la situació, etc. Aprofundir en la facultat de comprendre, estructurar i detectar els diferents elements i com estan relacionats entre si en una qüestió determinada són, doncs, part bàsica d’un procés que ens permetrà pensar i actuar sobre el món d’una manera crítica.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Respon la següent pregunta de seguretat: *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>