Month: abril 2015

La porta és el gest

Posted on Updated on

El canvi tecnològic que ha aportat la càmera fotogràfica al gest correspon a les possibilitats de transmetre’l a través de la imatge i del propi medi de transmissió. En la imatge fotogràfica, els gestos apareixen subjectes a una doble ampliació (el primer pla i la projecció de la fotografia exposada). Es podria dir també que  “els moviments involuntàriament expressius del cos que tan bé encaixen en la fotografia són allò que queda en la vida quotidiana d’aquella idea antiga del gest com a forma corporal i pictòrica de la consciència històrica”[1].

D’aquesta manera, les fotografies capaces d’atrapar aquesta naturalesa del gest contenen, sense dubte, un indicador històric, una data ineludible i, en canvi, gràcies a la capacitat de la fotografia de retenir en el gest la memòria de tota la  seqüència, aquest indicador assenyala ara un altre temps, més actual i més urgent que qualsevol temps cronològic[2].

La imatge correspon a un fragment del documental dedicat a la foto guanyadora del World Press Photo 14: Signal, de Jonh Stanmeyer.
La imatge correspon a un fragment del documental dedicat a la foto guanyadora del World Press Photo 14: Signal, de Jonh Stanmeyer.

És així com un gest que pot correspondre tant a l’acte més transcendental com al mes banal i ordinari és -presentat des de la fotografia- com un instant carregat d’un temps que pot assumir el sentit de una vida sencera, de tota una existència. Però alhora, la fotografia demana que el gest capturat no sigui oblidat, del que es tracta és d’una exigència de redempció. Així doncs, les imatges produïdes per qualsevol de les crisis actuals es troben molt lluny d’allò que en un primer moment el sentit comú i la intuïció ens podrien exigir: aquestes ja no formen part d’una consigna controlada per un dispositiu i allargada en el temps, el gest que es troba en cada una de elles remet a un moment determinat, cada imatge és una imatge que profana la seva condició de mitjà per a una finalitat convertint-se, cada una de elles, en una imatge aturada, on el gest, que per una banda mostra i suporta, per una altra exigeix -al ser observat- un judici, una exigència de posada en moviment.

Així doncs, per un costat la imatge és la fixació d’un moviment, per un altre és el dinamisme possible, la possibilitat virtual de moviment, el gest contribueix al fet que la imatge aparegui de cop, sempre en potència, i serà l’art allò que acabi per alliberar-lo. Es tracta de fotografies que, com les imatges benjaminianes, provoquen “síntesis no tautològiques”, són imatges que en ser exposades no contenen ni descripció ni voluntat de tancar un sistema conceptual sinó del seu constant desenvolupament a partir de gestos capaços de mostrar la contemporaneïtat a través de processos que des de la política, i malgrat el perill d’una estetització del drama, poden desembocar en judicis, provocar la crítica.

[1] 5 Newman, M. (2007) Jeff Wall. Obras y escritos. Barcelona: Ediciones Poligrafía. p. 85

[2] Cf. Agamben, G. (2005) Profanaciones. Barcelona: Ed. Anagrama. p. 32

FacebookTwitterGoogle+Compartir